Enviat per: xalujas | 03/11/2017

TEST SABATILLES SALOMON S-LAB SENSE ULTRA


Us vull explicar els resultats al test que els hi he fet a les noves sabatilles de Salomon, les S-LAB SENSE ULTRA. El laboratori del test ha sigut l’Ultra Pirineu i els seus exigents 110 quilòmetres i 6700 metres de desnivell positiu.

Foto: Siscu Olmos

 

Per començar explicaré que aquestes sabatilles són la fusió del model S-LAB SENSE amb l’amortiguació i protecció necessaries per ser utilItzades per una gran ventall de corredors amb la lleugeresa de les sabatilles S-LAB. Si la familia de les SENSE estan pensades per a corredors lleugers i amb una gran tècnica de carrera i, a més, la seva dirabilitat era força reduïda, aquestes SENSE ULTRA estan pensades per a corredors més pesats, amb una tècnica de carrera més justa i la durabilitat augmenta considerablement.


El pes d’aquestes sabatilles per a una talla 46 2/3 es de 333 grams. La diferència principal amb les SENSE 6 és la protecció extra que té a la sola i l’escuma extra que té a la part interior. La goma de la sola és Premium Wet Traction de la casa Contagrip. És una sola ideal per multitud de terrenys i sobretot en terrenys humits. El tac té una prominència de 3mm. 

La tecnologia Endofit fa que la sabatilla s’adapti al peu a la perfecció des del primer quilòmetre que ens les calcem. Evidentment el sistema de llaçada és el ja conegut Quicklace amb una butxaqueta a la llengüeta per guardar els cordons que sobren. En aquest cas, la plantilla interior és més gruixuda que la de les seves germanes SLAB. 

Al ser una sabatilla per curses llargues i ultres, ja tenim amortiguació extra dins de la propia sabatilla. La part superior està feta d’una malla transpirable de secat ràpid i nylon per tenir més resistència a l’abrasió.


La sensació que vaig tenir el primer cop que me les vaig posar va ser de comoditat absolutat, com si la sabatilla hagués estat feta expressament per a mi. Ben encoixinada per l’interior i quan me les vaig lligar tota la sabatilla va abraçar el meu peu de forma ferma. Vaig notar ràpidament l’amortiguació del taló i la lleugeresa típica d’una sabatilla SLAB. Quan vaig sortir a còrrer el primer dia vaig fer uns 30 quilòmetres per rodar-les una mica de cara a l’Ultra Pirineu, i vaig al·lucinar amb la tracció que tenien. En terra tou i una mica enfangat s’agafaven amb seguretat i en roca seca i humida també s’agafen molt bé.


A l’Ultra Pirineu van ser les sabatilles que vaig utilitzar, i va ser una de les millors eleccions que vaig pendre. Els hi vaig treure tot el suc possible. En pujada anava lleuger i sense relliscades. En baixades anava segur i quan es complicava la baixada amb terra tou i enfangat és quan més segur anava. On altres corredors relliscaven i patien, jo anava segur i guanyant terreny. Quan la zona era més planera i podia còrrer les sabatilles responien molt bé, amb facilitat per a la flexió i podent portar ritmes més elevats i en cap cas tenia sensació de sabatilla pesada. La protecció a la planta del peu també la vaig notar. Vaig començar tocat dels metatarsos del peu esquerra, i vaig acabar sense més dolor de l’habitual. Vaig notar molt poc les pedres durant els quilòmetres. El sistema Quicklace va funcionar perfectament, i mai es vam afluixar i van mantenir el peu ven ferm dins de la sabatilla, inclús durant les baixades. La puntera també està protegida amb una mena de goma i evita que si xutem una pedra o una branca no ens fem mal a la punta del peu. La part superior és fina i lleugera però a la vegada densa per tenir més durabilitat a la flexió del peu. De moment les sabatilles tenen més de 150 quilòmetres i estan com el primer dia, una mica més brutes però sense gaire síntomes de desgast. Crec que aguantaran bé fins als 500 quilòmetres, més del doble del que duren les seves germanes SLAB SENSE.


Si correu ultra trails, maratons o feu tirades molt llargues aquestes són les sabatilles ideals, i a més per a la majoria de corredors, inclús amb pes per sobre dels 75 quilos.

Anuncis
Enviat per: xalujas | 19/10/2017

TRAIL DEL BISAURA (14/10/2017) 21Km i 1100 D+


El passat dissabte 14 d’octubre es va disputar la 5a edició del Trail del Bisaura amb sortida i arribada a Sant Quirze de Besora. Com l’any passat hi havia 4 distàncies (XL de 80 Km i 5200 D+, la L de 50 Km i 3100 D+, la M de 21 Km i 1100 D+ i la S de 11 Km i 700 D+)

Aquest any volia fer la L, com l’any passat, però no m’havia recuperat de l’esforç de l’Ultra Pirineu de feia només 3 setmanes, així que al final vaig decidir participar a la M. Va ser una decisió encertada per qué les cames van respondre molt millor del que m’esperava i vaig poder còrrer a un ritme elevat durant gran part de la prova. Si hagués fet la L no l’haguès gaudit igual i se m’hagués fet llarga.

Vaig arribar el mateix dissabte abans de les 8:30 del matí, així vaig tenir temps de saludar als organitzadors (Toni Font i al Jordi Torruella). De mica en mica van anar arribant corredors i es va anar creant un bon caliu. M’acabo de preparar i un cop vaig escalfar em dirigeixo a la linia de sortida. Amb la música de Bola de Drac de fons es fa el compte enrere i sortida!

Començo davant del grup però ja en els primers metres hi ha uns quants corredors que m’avancen i es posen al capdavant. Com que vaig amb dubtes de com respondran les cames, començo una mica conservador, escalfant la maquinaria i de mica en mica vaig agafant un ritme i unes pulsacions per trobar-me còmode. De mica en mica avanço alguns corredors i a la primera pujada per asfalt al Castell de Montesquiu provo com vaig de cames i per la meva sorpresa veig que van molt bé. Avanço algun corredor més. A la baixada em llenço avall i em trobo fresc i amb moltes ganes. Passo pel primer avituallament líquid sense parar ja que porto un bidó de 500 ml amb isotònica i vaig molt bé fins al segon dalt de la pujada de l’infern.

Foto: Albert Garrigo


L’aproximació a la pujada a l’infern la faig bé, fresc i a ritme. Vull pujar de pulsacions per fer-la el més ràpid possible, a més no hi ha fang i això ajuda a no perdre temps. Avanço a més corredors i m’aproximo a d’altres. La pujada la faig molt més rápid que l’any passat i com sempre un grup de nois i noies vestits de diables ens animen dalt de les rampes infernals. En 200 metres arribem al segon avituallament. Parada ràpida per menjat meló i un got de coca cola i cap al Castell de Besora i Santa Maria de Besora.

Estic al quilòmetre 7 i les cames van molt bé i estic ple de confiança. Durant l’aproximació al castell em trobo amb un corredor, l’Efren Moreno, que des d’aquí i durant molts quilòmetres compartim part del trail. Un corredor amb una bona història de superació al darrera. Anem fent fins al castell, amb grimpades, corda i escales. És una de les parts que més m’agraden! Dalt del castell les vistes tallen la respiració i un grup d’indis ens donen vi de bota, et marquen la cara i fins i tot a algun li tallen la caballera. 

Baixada per bonics corriols fins a Santa Maria de Besora i trobem el tercer avituallament. El meló i la cocacola és el menú que trio, tot i que hi ha gominoles, plàtan, taronja, codonyat, galetes i diferents begudes. El tram entre Santa Maria de Besora i el Salt del Mir passa per corriols fàcils per còrrer amb petites pujades i alguna baixada més dreta. Sense fang es pot fer ràpid i sense risc. Amb fang la cosa canvia molt! En aquest tram l’Efren m’explica la seva superació i la seva història, encara al·lucino amb lo ràpid que corre, mare meva!

La zona del Salt del Mir és preciosa, tot i que si la cascada hagués baixat aigua hagués sigut marevellós. Queda pendent visitar aquesta zona després de les pluges. Un cop creuem la riera, pujada amb uns 250 metres de desnivell positiu fins a l’avituallament del Bosquetell. Com que les cames responen vaig tirant i gaudint de corriols enmig de alzines. Dalt de la carena es veu tot el pla amb Santa Maria de Besora al fons i el Castell de Besora a la seva esquerra. Darrera es veu la serra dels Bufador de Beví i més al fons la serra de Milany.

A l’avituallament del Bosquetell omplo el bidó i menjo més meló. La idea es no parar a l’últim avituallament i anar directe fins al final. Baixada amb trams més tècnics de roca i corriol. En un tram més ombrívol em llenço avall i trec uns metres a l’Efren que fins aquí hem anat junts. El corriol me’l conec de l’any passat i em trobo amb energia i força per anar ràpid. És un moment que em sento pletòric i disfruto com un nen. Tinc la sensació d’estar en un parc d’atraccions disfrutant de la baixada. Passo ràpid l’últim avituallament del Roure de la Creu i una darrera baixada tècnica que sense fang es fa fácil i ràpid. L’any passat unes cordes ajudaven a poder baixar amb seguretat. 



Ens queda un parell de pujades curtes però que sempre es travessen i que les ombres de les rampes a les cames apareixen. Bec aigua i agafo aire i en menys de dos quilòmetres hauré arribat. Baixada curta i darrera pujada per agafar l’últim tram de la cursa S. 
Un corredor de la M m’avança ràpid i intento enganxar-me a ell. Quan arribem a la zona urbanitzada de Sant Quirze l’avanço i vivim un tram de bogeria avançant corredors de la S i intentant aguantar la nostra posició. A falta de 200 metres em fa un sprint que no puc aguantar i m’avança. Aquí noto la falta de xispa, però tot i això estic content per haver aguantat durant un bon tram el “duel”.

Creuo la linia d’arribada en 2h20’ i en 19a posició. Acabo molt satisfet per com ha anat tot, per què m’he trobat molt bè i he pogut còrrer ràpid. M’agrada còrrer a bon ritme i en una ultra no sempre és possible. M’ho he passat molt bé, tant els voluntatis com l’organització m’han tractat com de casa. Amb uns avituallaments molt complets i el de l’arribada espectacular amb fideuà i cervesa Minera inclosa. El Trail del Bisaura és una cursa gourmet, indicada per a aquells que els hi agrada les aventures i si esteu tarats com els organitzadors teniu la L i la XL. Tornaré al Bisaura i ara tinc pendent de fer la XL.

Vull agraïr als que m’ajuden com a la gent de Salomon Spain per confiar en mi per provar la seva roba i poder donar la meva opinió després i als amics de Vicens Sport que em donen energia natural abans, durant i després de les curses i entrenaments.

I acabaré per un agraïment a la Llúcia, la meva dona que sense ella no hi ha futur. Moltes gràcies bixu!

MATERIAL SALOMON UTILITZAT:

• Samarreta S-LAB SENSE TEE M

• Pantalons S-LAB SHORT 9M

• Cinturó S-LAB MODULAR BELT U

• Sabatilles S-LAB WING 8SG

• Motxilla S-LAB SENSE Ultra SET 5L

– MOVE de Suunto de la cursa: https://www.movescount.com/moves/move181411383

– Us deixo un video que vaig gravar durant tota la cursa i espero que gaudiu gairebé igual que ho vaig fer jo:


Us porto les conclusions dels pantalons més lleugers i modulars de la casa Salomon. El he utilitzat durant el mes d’agost mentre preparava la Ultra Pirineu i també els he portat durant la cursa. Són els que utilitzen la major part de l’equip professional del Salomon Team i volia saber que tenien aquests pantalons que no tenen la resta. Els he provat a fons per saber que tenen d’especial. 

Primer de tot he de dir que teniu 3 talles de pantalons, per si us agraden més curts o per si els voleu més llargs. Teniu els 4M, 6M i 9M. Jo vaig provar els més llargs. El primer que vaig notar quan els vaig tenir a la mà és la seva extremada lleugeresa, només són 50 grams! És una sensació rara com una cosa tan fina i tan lleugera pot ser tan útil. Els pantalons no tenen ni goma elàstica a la cintura ni butxaques. Només té una fina tira de silicona a la cintura i a la part inferior. El teixit utilitzat és elàstic en quatre direccions per a que s’adapti perfectament als nostres moviments. També té elementd reflectants per a poder ser vistos tant de dia com de nit.

Alguns us podeu preguntar com és possible que els pantalons no caiguin mentre correm, i aquí és on introdueixo el nou sistema modular de Salomon i el cinturó S-LAB MODULAR BELT U. En aquesta gamma de pantalons S-LAB Salomon ha donat un pas més per personalitzar els gustos de cada corredor. Com que no a tothom ens agrada tenir el mateix cinturó, no a tots ens agrada portar malles compressives i cadascú ho vol diferent, d’aquesta manera podem crear el conjunt que millor ens funcioni. En el meu cas els he provat sense malles compresives i els he provat amb el cinturó de la familia S-LAB. El cinturó com és evident també és ultralleuger, només 17 grams, fet amb tela compresiva molt fina, té una banda fina de silicona per la part interior i disposa de quatre butxaques, la ee davant i darrera més grans i a cada lateral una de més petita. Aquest cinturó ens el posem pels peus com si fossin uns pantalons i ens el posem a sobre de la part superior dels pantalons a l’alçada de la cintura. D’aquesta forma el pantaló queda perfectament ajustat i no ens caure en cap cas. La part superior de cada butxaca té una tira per poder-la obrir amb més facilitat en carrera. En elles he guardat un telèfon mòvil, un ipod, un parell de barretes i fins i tot un soft flask de 250ml o un de 500 ml que no estigui ple del tot. Podreu guardar fins i tot un paravent lleuger o una guants o un tubular per al coll.

En carrera el pack de pantaló i cinturó m’ha funcionat a la perfecció i després de portar-lo durant hores i hores amb la suor et dones compte del aventatges. No abosorveix gaire suor i l’expulsa ràpidament cap a fora de forma que el pantalo no gauanya gaire pes i no s’enganxa gaire a les cames, evitant fregaments i possibles llagues. Gairebé tens la sensació de no portar res posat. El cinturó, tot i ser elàstic i compressiu no molesta gens i s’adapta perfectament als nostres moviments. En carrera es força senzill trobar el material i en pocs segons treurem o guardarem el que volguem. També s’eixuga ràpid de suor tot inque si porteu un dispositiu electrònic us recomano que el porteu en una bossa estanca per què ed mullarà de suor.

Aquest material està destinat evidentment per a la competició per què és roba tècnica, que no es barata però que li podreu treure un gran rendiment. En entrenaments llargs i exigents també li podreu treure suc i és on comprovareu les grans diferències amb la resta de pantalons i cinturons del mercat. 

http://www.rac1.cat/audioteca/embed/2c29b1da-bf90-41e1-a87b-a132538566b6

Enviat per: xalujas | 27/09/2017

 ULTRA PIRINEU 2017 (23/09/2017)

Han passat més de 48 hores des de que vaig creuar la linia d’arribada a Bagà. Fa més de 48 hores que vaig finalitzar un repte personal, una il·lusió i una gran aventura que m’han suposat molts mesos d’entrenaments, molts sacrificis i molta diversió. Molts mesos de treball i en gairebé 25 hores he pogut completar aquesta cursa que va més enllà. L’Ultra Pirineu no és la cursa de muntanya més complicada tècnicament, però és especial per les vistes, pels seus camins, per l’ambient, pel número de corredors que mou, per la tranquilitat de saber que estàs en bones mans i per mil detalls que potser ara interessen menys. Evidentment té coses a millorar, una cursa d’aquesta dimensió té petits defectes que es poden corregir i que més endavant en parlaré.


Han passat més de 48 hores i les emocions han anat canviant. D’acabar molt cansat, amb molta son, amb molt mal de peus, desitjant creuar una linia de meta que no arribava mai, de pensar que trigaria molt en tornar-la a fer, de pensar més amb els mals moments, cada hora que va passant em ve al cap els bons moments, tot el que he disfrutat, em ve al cap mil detalls que em van agradar i m’emocionen, els bons moments que vaig compartir al costat de l’amic Guillem Marchal. I cada vegada més penso que tard o d’hora la tornaré a fer, per tornar a disfrutar i millorar coses que vam fer malament.
Resumir i explicar tota l’ultra, explicar gairebé 25 hores és una feina dura, així que sense ser molt pesat explicaré tot allò que mentre escric em vagi passant pel cap i que vagi recordant. D’aquesta forma aniré revivint l’UltraPirineu i d’aquí un temps quan ho torni a llegir podré tornar-ho a reviure.


Arribo a les 6:30 a la plaça de la Porxada de Bagà amb el Guillem, la meva parella d’aventura de la cursa. Hem decidit que com que tenim un ritme similar correrem plegats i així ens podrem ajudar mutuament i arribar tots dos a Bagà. Saludem a amics que també participen i amics que estan de públic darrera les tanques. Minuts per repassar mentalment tot i intentar que l’anaconda que tinc a dins estigui calmada. Depa anima i quan falten 25 segons per la sortida és talla l’electricitat i deixa de sonar l’Últim dels Mohicans. La gent fa el compte enrere i sortim puntuals a les 7 del matí. Comença una gran aventura que ens portarà a donar una volta a tot el Cadí Moixeró. Ambientàs de luxe a Bagà, amb els carrers plens de milers de persones animant, pell d’au i llagrimeta als ulls.

Els primers quilòmetres són per escalfar les cames i els taps en els primers corriols ajuden a pujar a un ritme tranquil. Els primers 14 quilòmetres ens portaran a Niu de l’Àliga, dalt de la Tossa d’Alp a 2500 metres d’alçada. Salvarem gairebé els primers 2000 metres positius en aquest tram. Arribem a dalt en gairebé 3 hores, i la calor de la gent cridant i animant ens fa passar la fresca que fa. Tot i això he de reconèixer que fa dos anys feia més fred que enguany. Parem el mínim per recarregar bidons i menjar poca cosa i anar avall. 14 quilòmetres fins al tercer avituallament al Serrat de les Esposes.

En aquest tram, just quan feia poc que baixàvem ens vam trobar un cèrvol a pocs metres de nosaltres, baixant per una tartera vertical, on en pocs segons va desaparèixer salvant el desnivell. Veure amb l’agilitat amb la que baixava em va fer recordar al Kilian, mare meva com baixava! Aquest tram cresteges el Moixeró, les Penyes altes i és un tram on hi ha corriol tècnic, pujades trenca-cames i baixades llargues. En una d’aquestes baixades per pista forestal un dels meus pals es va enganxar amb el pal del Guillem i em va fer la tisora a la tíbia dreta. No vaig caure per poc, però el cop i pressió que va rebre l’os em va obligar a parar un moment fins que el dolor intens va anar desapareixent amb el pas dels minuts.

Parada necessaria al Serrat de les Esposes, càrrega de líquid i sòlid. Fins a Bellver tenim una hora i mitja així que toca omplir els diposits de glucògen per encarar una bona pujada inicial i una llarga baixada. Hi ha centenars de persones en tot aquest tram animant, el fàcil accés ajuda a que els familiars es puguin apropar. Un cop al corriol que ens portaria a Cortals en poca estona, ens desviem a la dreta i baixem a Bellver. És un moment dur, per què tornarem a estar en aquest tram després de fer gairebé 20 quilòmetres extres. La baixada té un tram lent, amb troncs caiguts i pedres plenes de fang i que rellisquen molt, després ja tenim camins ramaders fins al pabelló de Bellver. Allà em trobaré amb el meu sogre i la Llúcia, que m’esperen. Recarrega de les bateries emocionals!

img_5527

Foto: Siscu Olmos

Foto: Siscu Olmos

Foto: Siscu Olmos

Trenta minuts de parada per menjar i explicar-li a la Llúcia com està anant tot. Així ella fa el parte a la familia i amics! Agafo el material obligatori i m’acomiado de la familia. Ara toca una de les parts més pesades, la pujada fins a Cortals. Ens ho prenem amb calma però sempre sense parar, al nostre ritme còmode.

A mitja pujada tenim un moment de crisi, suposo que el fet de la digestió fa que entri més son del normal i les cames no tiren gaire. La baixadeta fins a cortals ens ajuda a despertar de la letargia. Les cames rebifen una mica i arribem a punt per carregar bidons, menjar brownie de xocolata i meló i agafar unes gominoles i arribar bé a Prats d’Aguiló.

Primer pujada al Coll de Pendís i després pujada per la Serra de la Moixà fins gairebé el Coll de Tancalaporta. Des d’aquí baixada amb alguna rampa dura fins al refugi. Tot aquest tram el fem sense parar i de tant en tant tinc algun moment més fresc i tiro una mica més fent la goma al Guillem i així l’obligo a despertar-se del tot. Abans del refugi uns problemes intestinals m’obliguen a parar 5 minuts ben bons. Arribem al refugi una mica abans de les 7 de la tarda i anem 1 hora per davant del temps previst. Parada de 10 minuts per menjar i abrigar-nos una mica i sortim direcció Gòsol. De moment anem bé de cames així que això també ens manté animats i amb moltes ganes de continuar.

Primer ens toca el mur de Gosolans, dos quilòmetres per salvar 450 metres de desnivell positiu amb molta pedra i per alguna zona més tècnica. Arribem al pas eels Gosolans en uns 40 minuts i ens indica que anem molt bé. Mentre fem la part més planera del Cadí abans no comença la baixada és quan la foscor cada cop guanya més terreny i aviat ens obligarà a encendre els frontals. Tota la baixada la fem amb precaució de no excedir-nos en el ritme i arribar el més frescos possibles a Gòsol. Ens anem intercalant amb el Guillem per obrir camí i així no es cansa sempre el mateix d’anar buscant les cintes i estaques reflectants.

Foto: Siscu Olmos

Foto: Siscu Olmos

Al voltant de les 21:30 del vespre arribem a Gòsol amb les cames més senceres del que ens pensàvem. Aquí per fi esborro totes les pors de dos anys enrere, on vaig haver de plegar. Amb les sensacions que tinc ara sé que si no em passa res greu acabaré l’Ultra Pirineu. Aixó em dona molta confiança. A Gòsol em trobo als meus sogres i a la Llúcia que em torna a fer una altra assistència molt bona. Em porta truita de patata i coca de xocolata de Castellar de N’Hug. Carrego bé i quan estic llest per marxar el Guillem ha hagut d’anar al lababo. Després ens despistem una mica i triguem molt en marxar. Al final han sigut 55 minuts a Gòsol, un error greu que més endavant ens passarà factura. Un cop abrigats amb la samarreta tèrmica i la jaqueta m’acomiado de la familia i encarem els darrers 36 quilòmetres.

Foto: Siscu Olmos

El primer tram el fem caminant i allà on podem trotem una mica amb més pena que gloria. Les cames s’han quedat fredes i la temperatura noctura no ajuda a escalfar-les. Noto com soc molt més patós a l’hora de còrrer i les baixades costen molt més. La pujada a Lluís Estasen es presenta com un mur infranquejable. Ens costa molt arribar-hi i algun pal inficador que indica 500 metres no ajuda gens, per què són els 500 metres més llargs de les nostres vides! Per fi arribem al refugi i sobretot bec caldo calent i cocacola. Menjo poca cosa per què ara tenim un tram llarg de baixada i no vull forçar l’estòmac. El Guillem arriba molt justet i parem algun minut de més per a que es recuperi.
Deixem enrere el refugi i ara llarga baixada, tècnica i complicada pel fang i la foscor! Tres quilòmetres i mig amb arrels i roques que si no fos per que estem al quilòmetre 85 i son gairebé la una de la matinada estaria molt bé. Ara és una putada! No poc baixar amb ritme, cada cop baixa més la temperatura i les cames això ho noten. Els quadriceps cada cop responen pitjor i la meva trepitjada ja no la domino com jo vull. Que significa? Doncs que cada vegada em fa més mal la planta dels peus, els turmells, els genolls i sobretot els quadriceps. Tot i això durant la baixada escoltem música i un speaker. No sabem ben bé d’on arriba, però com més ens apropem al refugi del Gresolet, amb més força ressona al mig del bosc! Arribem al refugi en mig d’una autèntics festa que ens puja la moral, fins que de cop i volta se’n va la llum i ens quedem a les fosques i sense música. Mengem el que ens comença a demanar el cos, que no es gaire cosa, cada cop l’estomac li costa més menjar. Fins aquí he pogut menjar bé als avituallaments i fora d’ells els turrons de Vicens Sport m’han ajudat a donar-me un plus fins al següent avituallament. Ara ja costa portar menjar a la boca, la coca cola entra bé i alguna xuxe. Sortim en pujada i ara ens esperen 10 quilòmetres molt llargs fins a Vents del Cadí.

La primera part en pujada és un infern per què ens costa avançar. Les cames són de cartró-pedra i no responen. En pujada els quadriceps fan mal. Un cop al Coll de la Bena, la llarga baixa fins a Vents es fa com he dit llaaaaarga! Costa molt còrrer, molt malt de peus, turmells i sobretot de quadriceps. En pista forestal fem l’esforç de trotar però amb més pena que glòria. En corriol ens és gairebé impossible per què els peus no estan per gaires tonteries.

A les 3:20 de la matinada truco a la Llúcia per dir-li que estem a menys de 2/3 quilòmetres de Vents del Cadí i l’aviso que anem lents i que ni de conya arribarem abans de les 7, pot dormir una bona estona més! Li calculo que de 7 a 7:30 arribarem! Tot i lo malament que anem encaa avancem a dos corredors mès que van més tocats que nosaltres. A l’avituallament el Guillem ha quedat amb l’Ivan i el Dani que faran els últims 14 quilòmetres amb nosaltres. Això ja són ganes!! I bé que ens va anar per no adormir-nos! Gràcies nois per donar-nos un cop de mà!

Mengem poca cosa i bebem cocacola sobretot. Quan el Guillem recupera sensacions sortim direcció el refugi de Sant Jordi pels Empedrats. Vaig tocat però veig que encara puc pujar, el que no puc es baixar en condicions ni còrrer en pla. Agafo la capdavantera i em poso a tirar del grup i enfilem les gorges plenes d’aigua que em de creuar per les pedres tot evitant de relliscar i caure a l’aigua. Arribem a les 5:15 de la matinada al refugi i allà última parada abans no arribarem a Bagà! Primer baixada pedregosa que els nostres peus maleeixen, i després una mica de pista abans no encarem la darrera pujada gins al Coll d’Escriu. Aquest tram de baixada recordo anar el primer del nostre grupet i posteriorment se’ns uneixen alguns corredors més. Recordo mossegar-me la llengua quan es va passar deu llargs minuts parlant de curses, quilòmetres i punts per fer ultres! Amb l’empatx que tenia de quilòmetres era com si acabes de sortir d’un buffet lliure amb mal de panxa i algú en parla de trinxat de Cerdanya, cigrons a la Riojana o callos! Em venien com ganes de vomitar d’escoltar les paraules quilòmetres, Ultra trail del Monblanc, Peña Golosa i així durant estoneta!

Per fi ens avança i el perdem de vista. Pugem al Coll d’Escriu com podem, tot i que el pitjor és la llaaaaarga baixada fins a Grèixer per pista forestal i després asfalt fins molt a prop de Bagà. Ens van avançant corredors mentre nosaltres anem caminant. No podem pujar el ritme, la baixada ens tortura les cames. Una baixada que he fet unes quantes vegades i he pogut fer de forma ràpida. Un cop arribem a l’asfalt la monotonia d’apodera de mi i mentre comença a clarejar la son es va apoderant de mi. Vaig caminant i vaig perdent l’oremus i en moments vaig de costat. L’Ivan em sembla que era em va parlant per a que no m’adormi. En el tram entre la carretera de Pal i el Camping i emllaçar amb la carretera de Gisclareny hi ha un tram de corriol i aquí ens avança el Marc Cortés, m’alegro molt de veure que anava prou fresc com per còrrer i que acabarà per primera vegada també l’UltraPirineu. Ara si que ja ens queda poc i en 10 minuts haurem arribat i haurem deixat d’arrastrar-nos aquests darrers quilòmetres.

Entrem a dins del Poble i quan acaben les escales de baixada i entrem a la moqueta verda trotem fent força pena. Veig a la Llúcia que em dona una estelada i entrem plegats els Guillem i jo, ens fonem en una forta abraçada j ens felicitem pel que hem fet, pel que personalment hem aconseguit. No som herois de cap mena, però hem complert el nostre objectiu d’acabar-la entre 24 i 25 hores. En aquest moment que hauria d’estar eufòric, no ho estic suposo que a causa del cansament i a causa de saber que hem comés alguns errors d’infantils i que podriem haver baixat de les 24 hores per que anàvem prou bé!

Foto: Siscu Olmos

Foto: Siscu Olmos

Amb les hores estic més content del que he fet, una alegria que he pogut compartit amb tota la meva familia!
Abans dels agraïments vull només dir que un punt per millorar l’Ultra Pirineu seria que hi hagués una mica més de varietat als avituallaments, sobretot als últims. Va deixar d’haver meló, en alguns hi havia pa de motllo amb Nocilla i no brownie com en gairebé tota la resta. Al final unes galetes Maria amb xocolata o codony o similar no hagués anat mamemt, com a mínim per variar una mica i no acabar aburrint sempre el mateix. Un segon tema a millorar seria aclarir el material que és obligatori o no. Per xarxes socials deien una cosa, en el control de material un altre i el dia de la cursa una altra. Per la resta els he de felicitar per què la senyalització va estar impecable en tots els trams, cap cua per recollir el dorsal, ràpid accés a la plaça de la Porxada i gran servei de cronometratge en directe.

Amb els meus pares i la Llúcia

Foto: Siscu Olmos

Acabaré amb uns agraïments. Començaré pel Guillem Marchal per voler compartir amb mi una aventura tan gran, és un crack i millorarem per tornar! Vull agraïr a tots els voluntaris que fan això possible, tots ajudant i sempre disposats a tot! Vull agraïr a tota la gent de Rac 1 que s’han interessat per saber com m’anava. Als meus amics que per totes les formes possibles m’han fet arribar força i ànims durant la cursa! La meva familia ha sigut i és imprescindible en tota aquesta bogeria, en especial a la Llúcia, que m’ha assistit de forma impecable i que m’ha carregat de piles cada vegada que l’he vist! Estic tan orgullós d’ella… moltes gràcies bixu, aquesta bogeria te la vull dedicar, per la paciència que tens i per estimar-me tant!
El darrer agraïment va per la gent que m’ha ajudat d’una forma o una altre. La gent de Vicens Sport m’ha suministrat uns turrons excel·lents i que m’han donat energia durant tantes hores. La gent de Salomon Spain m’ha ajudat amb el subministament de roba, material i sabatilles de la millor qualitat possible. L’Ultra Pirineu ha servit com a banc de proves i properament donaré l’opinió del material provat.
Si quan vaig creuar la linia d’arribada pensava que possiblement no faria més l’Ultra Pirineu, que n’havia tingut prou, amb el pas de les hores sé que tornaré a fer-la, no sé encara quan. M’agraden més fer curses més curtes, però reconec que l’Ultra Pirineu té un no sé què que t’atrapa!

· Material utilitzat: Samarreta Salomon SLAB SENSE TEE M, pantalons SLAB SHORT 9M, motxilla SLAB SENSE ULTRA 8 SET, sabatilles SLAB SENSE ULTRA, jaqueta BONATTI PRO WP JKT M, gorro AVTIVE BEANIE, samarretA tèrmica SALOMON MOTION HZ LS TEE M.

· Move de Suunto, fins que va morir la bateria: http://www.movescount.com/es/moves/move178331366

Enviat per: xalujas | 10/09/2017

TEST JAQUETA SALOMON S-LAB HYBRID JKT U


Us presento una de les joies de Salomon. La jaqueta més lleugera, més minimalista que a més de paravents és impermeable. És la jaqueta que utilitzen els membres de l’equip Salomon. Ells han ajudat als tècnics de la casa francesa a la confecció d’aquesta gran jaqueta.

Comencem per les propietats. Només pesa 90 grams (la més lleugera dels impermeables). No té cap cremallera adicional, només té la del pit i arriba a l’alçada del melic. No té cap butxaca. Porta elements reflectants al braç, al pit i a l’esquena per ser vistos si sortim de nit. Té una caputxa amb una cinta interior que un cop ens ho posem al cap farà que no es mogui durant tot l’entrenament o competició. Les mànigues tenen una goma elàstica que ajusta perfectament als canells. A la cintura hi ha una altra part més ampla, elàstica i una mica compresiva que ajuda a que la jaqueta quedi perfectament ajustada a la cintura i posteriorment serveix per guardar-la dins la propia malla i la portem a la cintura sense que ens molesti. Aquesta és una gran novetat d’aquesta jaqueta i aquest sistema l’han anomenat Quick Stash. El tallatge utilitza la tecnologia Motion Fit per a tenir llibertat total de moviments. Amb ella tindrem una impermeabilitat i una transpiribilitat de 10.000 mm de columna d’aigua.

S’han utilitzat dues tecnologies, el Advanced Skin Dry en la part de membrana per tenir impermeabilitat i el Advanced Skin Shield en la part de paravents. Allà on es dificil mullar-se com per exemple les axiles o la part baixa de l’esquena, hi ha la tecnologia Skin Shield per protegir-nos del vent i no tant de l’aigua i així la fa més lleugera. A més té microforats per evaquar perfectament la sudoració. En la resta té tecnologia Skin Dry amb membrana per evitar l’entrada d’aigua.


Com ja he dit el tallatge esta fet amb ls tecnologia Motion Fit, el que ens permet llibertat total i absoluta de moviments. Començant per la caputxa que s’adapta al cap amb una cinta interior i ens permet moure el cap totes direccions sense que la caputxa es mogui o caigui. Baixant pels hombros fins als braços. Alla on cal hi ha més tela per moure els braços en totes direccions sense notar cap estrabada i sense que ens sobri tela. Tot a la seva justa mesura. L’esquena té una mica més de tela per a que poguem dur qualsevol motxilla Salomon SLAB per dins. Així serà més fàcil posar-nos i treure’ns la jaqueta en moviment i sense que haguem de tocar la motxilla per a res. També així tindrem sec tot el que portem a dins. El teixit elàstic dels punys i de la cintura ajuda a que la jaqueta quedi perfectament ajustada i que es mogui gens.

En carrera el rendiment ha sigut increïble des del primer moment. He notat lleugeresa comparat amb qualsevol jaqueta amb membrana. Silenci perquè no fa soroll com les altres. He fet forces quilòmetres i he pogut còrrer a ritmes alts, amb vent i pluja i s’ha comportat perfectament i com més li exigeixes a la jaqueta més notes la diferència respecte la resta.

L’única cremallera que té funciona perfectament, suau per pujar i baixar amb una sola mà. A l’alçada del pit hi ha un clip que ajuda a que si correm amb la jaqueta oberta no se’ns mogui mentre correm i així tinguem una millor ventilació.


Quan acabem amb ella podem fer dues coses; ens la treiem de dalt s baix i la pleguem dins del teixit elàstic de la cintura amb el sistema Quick Stash i la portem com si fos un cinturó o ens la treiem com una desuadora, la fem en una bola i ocupant molt poc espai la podem guardar en qualsevol butxaca de la motxilla.

Aquesta Salomon S-LAB Hybrid JKT U és una jaqueta per competició i per a entrenaments exigents. Evaquareu molt bé la suor i anireu molt lleugers, tant si la porteu posada com si la dueu a la motxilla o com a cinturó. Per dir només un però, és que si heu d’estar en una ultra de moltes hores sota una pluja molt forta potser us recomanaria la seva germana Bonatti Pro per què podria ser que acabés entrar una mica d’aigua. Per a maratons de muntanya o curses inferiors és una jaqueta que li treureu totes les prestacions que té.

Video explicatiu:

 

 

Enviat per: xalujas | 03/08/2017

Ultra del Catllaràs (29/07/2017)

Després d’haver d’abandonar l’any passat per lesió i després d’un any en que he pogut entrenar sovint per la zona, he pogut finalitzar una de les curses que mès il·lusió em feia. Ha sigut especial per què el Catllaràs té alguna cosa que no sabria definir que t’atrapa (tot i que darrerament estan fent jnes deforestacions descontrolades que no m’agraden gens), especial per què l’he fet sencera amb un gran amic com el Guillem Marchal, tot i que vaig coincidir amb l’Abel Garcia, el Juli Cuenca i l’Àlex Martínez que rondava la zona.

Foto: Siscu Olmos

Arribo a La Pobla de Lillet divendres a la tarda per recollir el dorsal i ja es respira un bon ambient esportiu. Em trobo al Juli i al Guillem i ja la fem petar. Moment per descarregar el cotxe, sopar, preparar la roba i el material del dia següent i a dormir.

Apuro una mica i em llevo a les 04:45h (la cursa comença a les 06:00h). Esmorzo suau i baixo a la sortida amb el Siscu, el meu sogre. Allà em trobo amb el Guillem i el David, un amic seu; i l’Abel a primera linia de sortida. S’apropa el moment, ara si, focs artificials, música i tret de sortida! 375 corredors prenem la sortida, dels quals només 262 vam creuar la linia de meta. Això mostra la duresa dels més de 51 quilòmetres i 3600 metres de desnivell positiu acumulat.

Foto: Siscu Olmos

Foto: Siscu Olmos


Comencem força al davant per evitar els taps als primers corriorls. Pujada a Falgars per la Cova de la Verge. Aquesta pujada exigent escalfa les cames i les deixa a punt pel que vindrà després. En 43 minuts arribem al Santuari de Falgars, anem sobre el ritme previst i de moment les cames i els genolls vam bé. Continua la pujada ara més suau fins al Pla de Sant Cristòfol. Aquí girem a la dreta i combinant pista i corriol tècnic perdem altura creuant el Coll de la Sobirana i ara una mica de corriol tècnic i trenca-cames ens encarem a la baixada fins a Sant Julià de Cerdanyola, primer avituallament i punt quilomètric 14. Cal parar, beure, menjar i carregar aigua pel segon tram fina a Malanyeu. Arribem en 1h53′, anem sobre l’horari previst per baixar de les 10 hores.

Sortim de Sant Julià encara amb la fresca matinal i amb el Pedraforca davant nostre. El Guillem va una mica tocat de l’estòmac i les cames li van pesades, però amb ritme còmode avança sense problemes. Ara tiro una mica d’ell, tot i que més endavant necessitaré la seva ajuda. Passem per la pujada de la Creueta a través de corriol tècnic amb pujades i baixades on es fa difícil agafar un ritme. Cada trepitjada és diferent i cal prestar atenció per no caure. Baixada fins a Malanyeu on trobem el segon avituallament. Quilòmetre 21 i anem sobre el temps previst, 3h11′. Com en cadascun dels avituallaments ens trobem voluntaris que ens carreguen aigua als bidon i ens ajuden en tot. Tu només cal que pensis que vols menjar.

Foto: Uri Batista

Foto: Uri Batista

Sortim de Malanyeu i ens dirigim a la Nou del Berguedà. Abans tocarà pujar fins al Graell de Pujals i còrrer per 9 quilòmetres, molts d’ells tècnics. Per començar tenim una grimpada amb corda i escala. Just en aquest punt i quan comença la pujada forta i interminable ens trobem al Uri Batista, gran fotògraf que ens dispara amb la seva càmera. Les vistes valen molt la pena, si aixeques el cap veus el Cadí, el Pedraforca, la Central Tèrmica, la Baells i les muntanyes de l’Alt Berguedà. Un cop a dalt comença una primera una primera part de baixada que acaba en un tram de pista forestal, aquí girem a l’esquerra i fem una darrera pujada que fa que les cames s’enrampin lleugerament. Ara si, baixada llarga i dura fins a la Nou. Començo a baixar darrera del Guillem, ell baixa millor i jo vaig més segur. Bueno més segur fins que no sé que xuto amb el peu dret i quan em dono compte estic aterrant de morros al terra. Em foto una bona òstia i per sort és en un corriol tou amb no gaires pedres. Parem uns minuts per netejar les ferides del genoll esquerra i evaluar els danys. M’ha saltat el tapping del genoll esquerra, ferideta i cop al colze esquerra, guant esquerra trencat, cop i ferida al maluc esquerra i un bastó trencat. Continuem baixant xino-xano i estic endolorit. Començo a veure els fantasmes de l’any anterior i veig un possible abandonament a La Nou una altra vegada. Baixem lentament i de mica en mica el dolor afluixa i veient que les ferides són petites veig que podré continuar. Per fi arribem al poble de La Nou, i just a l’entrada veiem a la Llúcia i al Siscu, animant i fent-nos fotos. 

Foto: Siscu Olmos

Foto: Siscu Olmos


Els hi explico la caiguda i els hi dic que em trobo bé per continuar. Li demano a la Llúcia si em pot portar un pal del cotxe per poder continuar. Parem una bona estona que aprofitem per menjar un plat de pasta, fruita i beure líquid. Carreguem i ens refresquem. Abans de marxar arriba l’Abel i veig que va bé. M’acomiado de la meva familia i ara ja els veuré a La Pobla de nou. Última refrescada amb la manguera i reprenem la maxa.

Foto: Llúcia Olmos

Sortim de La Nou primer en lleugera baixada i en pocs metres comença una pujada que no acabarà fins a dalt dels 1654 metres del Sobrepuny, també conegut com el Putu Sobrepuny. En menys de 4 quilòmetres guanyem gairebé 900 metres d’alçada. El corriol al principi és pedregós, en moments frondós i amb bardisses i més amunt ample per treballs de deforestació i al final corriol de muntanya. La idea amb el Guillem és intentar agafar un ritme còmode i no parar fins a dalt. I així anem fent, avancem a uns quants corredors i en poc més de 1 hora i quart arribem al cim. Parem un parell de minuts per fer-nos unes fotos i gaudir d’unes vistes immillorables.

Comença una llarga baixada. Primer una baixada directe on calen mans per agafar-se als arbres i després corriol amb força desnivell. Controlant molt el desgast de cames anem baixant sabent que encara ens queda una part dura de cursa, però com a mínim el Sobrepuny ja ens l’hem tret de sobre! Ens treiem uns quilòmetres més de baixada per pista forestal fins arribar a una zona de pícnic. Allà ens tobem un avituallament extra d’aigua abans de començar a pujar a Sant Romà de la Clusa. La calor comença a intensificar-se, així que carregar bidons i refrescar-se es torna obligatori.

La pujada no és gaire llarga però es fa interminable. Menjo un turronet de Vicens Sport i amb això arribo en condicions al quart avituallament. El Guillem pateix més i començo a tirar d’ell. Marco ritme i s’enganxa a mi. Per fi arribem a Sant Romà de la Clusa! Estem al quilòmetre 38 i portem 7h20′. El Guillem s’apodera de la síndria i jo d’un entrepà de formatge. Menjo també síndria i bec un got de cola. Recarreguem bidons i em remullo amb una dutxa d’aigua freda! Ara si, podem encarar els darrers 14 quilòmetres amb pujada al Padró inclosa!

Sortim pujant pel GR. La pujada fins al Padró serà llarga peró no serà tan dura com la del Sobrepuny. El primer tram és frondós i la calor la mantenim a ratlla. Em trobo bé i amb energia i començo a pujar amb ritme. Amb nosaltres puja el David, un noi de l’equip Matxacuca. Al principi anem tots tres, però abans d’arribar al final de la part boscosa el Guillem em demana que baixi una marxa.

Comencem ara una zona sense arbrat. Així que per sort l’airet que corre fa més suportable la calor. Continuem amunt i ens trobem un altre avituallament extra d’aigua. Per sort ens podem refrescar i carregar bidons de nou. Ho agraïm perquè fins al Xalet del Catllaràs tenim un trocet i més val portar aigua de més. Fem un bucle per arribar al Padró i ens fan baixar primer i pujar després per un corriol obert per l’organització. Maleeixo al Gerard Freixes perquè a qui no se li enrampa un quadriceps se li enrampa una cella. Impossible còrrer, així que a caminar i que passi aquest tram. Quan ens donem compte arribem al Padró, el punt més alt de l’Ultra del Catllaràs amb 1764 metres. Parem i després d’una foto pel record comença una baixada de 6 quilòmetres fins a La Pobla.

Comencem a baixar per un corriol obert per l’organització. On no hi havia res ara es camí tècnic on cal anar amb els cinc sentits. Ens ho passem bé baixant i després un tram de pista forestal arribem al deforestat Joc de Pilota (han destrossat un emblema del Catllaràs, espero que les autoritats facin el que calgui per a que no torni a passar). Continuem baixant i avançant a alguns corredors fins al Xalet del Catllaràs. Aquí parada ràpida per carregar aigua i menjar algunes xuxes. Portem 9h29′ el que significa que si fem els darrers 3 quilòmetres en 31′ baixarem de les 10 hores que era un dels nostres objectius. No és impossible però caldrà còrrer molt i amb 48,5 quilòmetres a les cames i la calor de les 15:30h serà un bon esforç final. Ara vaig tocat de peus i les cames no van fines i el Guillem ara va més fresc que jo, així que m’anima i tira ell muntanya avall.

La veritat és que o s’ha fotut un coet al cul o no entenc la velocitat amb la que baixa. M’obligo a seguir-lo i el corriol tècnic per la zona de l’empalme passa ràpid. Correm molt i mirant el rellotge veig que si no ens adormim ho podem aconseguir, això si, per poc. El corriol que va a parar al GR de Falgars fa lleugera pujada i aquí la calor és forta. Afluixem una mica i un cop al GR un altre cop avall com si no hagués demà. En algun moment em passa pel cap frenar i arribar per sobre de les 10 hores, però apreto dents i tiro i tiro fins que veig el Parc d’Aventures. Ens queda menys d’un quilòmetre i ho podem aconseguir. Avancem a dos corredors més i ara ja estem gairebé a l’Ajuntament de La Pobla. 9h59′. Ens quedem 120 metres i ho aconseguirem. Arribem a la Plaça del Fort i alla veig als meus sogres i a la Llúcia amb les càmeres en mà! Baixarem de les 10 hores! M’agafo de la mà del Guillem i amb un saltiró creuem plegats la linia d’arribada. Som feliços tot i estar destrossats.

Foto: Llúcia Olmos

Foto: Klassmark

Foto: Llúcia Olmos

Ens fa mal tot i les cames estan al límit de les rampes. Ens quedem al terra una bona estona bebent el recuperador i aigua a l’ombra. Vull treure’m les sabatilles per refredar el peus però les rampes m’ho impedeixen. Sort del Juli que m’ajuda i me les treu. Ni el Kilian té aquesta ajuda! Gràcies Juligaan!!! Jo et rebatejaré com a Juligraaaaan! 

Foto: Siscu Olmos


Només 8 minuts més tard arriba l’Abel amb la seva filla agafada a la mà, quin gran moment! M’alegro molt per ell! És una gran persona que he conegut aquest darrer any a La Pobla!

Per fi acabo per primera vegada l’Ultra del Catllaràs. Ha sigut dura però espectacular. El dissabte s’acaba amb unes birretes amb la Llúcia i el Juli. Imprescindible aquestes xerrades de radio i de la vida amb l’amic de Girona!

Acabaré agraïnt al Gerard Freixes pel tracte rebut en tot moment, un plaer haver-te conegut. Infinites gràcies a tots els voluntaris que ha fet fàcil les coses, sou imprescindibles! Moltes gràcies a Salomon i Mizuno pel material que he pogut utilitzar durant l’ultra i durant els entrenaments. Imprescindibles també l’ajuda de Vicens Sport que gràcies als turrons no m’he quedat sense energia en cap moment. I com no estic agraït a tots els amics que s’han interessat i m’han preguntat, als meus pares pel suport i als meus sogres i a la Llúcia per la paciència i venir-me a recollir a l’arribada i donar-me l’energia per acabar a La Nou!

La menció final és per al Guillem Marchal, que em fet un equip imbatible i que si tenia dubtes de cara a l’Ultra Pirineu, ara tinc clar que amb la col·laboració mutua tenim més a prop la linia d’arribada. Ho aconseguirem plegats! Gràcies, moltes gràcies!!

Foto: Siscu Olmos


– Move de Suunto: http://www.movescount.com/es/moves/move168744793

Enviat per: xalujas | 14/07/2017

TEST PANTALONS MIZUNO MUJIN SQUARE 7.5 2in1

Us presento uns pantalons de gran qualitat tant per entrenar com per competir en curses de muntanya. Són els pantalons de la casa japonesa Mizuno, els MUJIN SQUARE 7.5 2en1.

Són uns pantalons curts que m’arriben una mica per sobre del genoll. Tenen una malla interior Biogear que subjecta la musculatura evitant les vibracions i retarda la fatiga muscular. Estan fets amb un teixit amb tecnologia Drylite que absorbeix l’humitat i manté la pell seca i confortable més estona. A més Mizuno utilitza la tecnologia FreshPlus que retarda l’aparició de les bacteries causants de la mala olor. A cada banda del pantaló hi ha una butxaca amb cremallera per guardar claus, un mp3 o qualsevol cosa no gaire gran que no volgueu perdre. També té dues butxaques extres amb reixa a la part del darrera per poder guadar algun gel, alguna barreta o la podreu utilitzar per guardar els papers i envoltoris dels gels un cop consumits. El pantaló està fet amb un patró Dinamotion Fit que proporciona un millor ajustament a la vegada que dona una gran llibertat de moviments. Amb una goma elàstica queden perfectament lligats i no es mouen mentre correm.

Els he provat en entrenaments de tot tipus, curts i intensos i entrenaments llargs i moderats. També els he provat a la cursa de Rac 1 on els vaig provar en condicions de molta calor i humitat i vaig còrrer 19 minuts per sota dels 4 minuts el quilòmetres i en alguns moments al voltant dels 3 minuts i poc. També he fet amb ells la Trail d’Ulldeter de 24 quilòmetres i 1300 metres de desnivell positiu amb uns condicions meteorològiques molt diferents; fresca, plugim, vent i després Sol i calor. En totes les condicions he anat lleuger i he pogut moure’m amb llibertat, podent moure la cama sense problemes. La malla interior evita llagues quan els pantalons queden humits i la seva compressió és suau sense arribar a sentir-te embotit. Les butxaques són molt útilis i són segures. Un cop els renteu s’eixugaran ràpid.

Foto: Oriol Batista

Els podreu utilitzar en totes les condicions i a més els trobareu en molts colors diferents. Podreu triar el que més us agradi. Els podreu utilitzar en tota mena de condicions i en tots els llocs, tant si correu per muntanya com si correu per asfalt.

Enviat per: xalujas | 28/06/2017

Trail Ulldeter (25/06/2017)

Després d’un mes i mig, gairebé dos mesos, tocat del genoll dret i sense poder entrenar el que m’hagués agradat, torno a posar-me un dorsal a la muntanya. Afronto els 24 quilòmetres i 1300 metres de desnivell positiu de la Trail d’Ulldeter amb por i respecte. Sé que no estic al 100%, això m’importa ben poc, però tinc por que el desnivell negatiu em torni a afectar al genoll. Portava 10-15 dies millor, i a la Cursa de Rac1 (5Km d’asfalt a Tarragona) vaig poder fer un temps decent i el genoll no va quedar tocat. Així que cap a Camprodon falta gent!

Arribo passades les 7 del matí amb la idea de trobar-me amb el Juli Cuenca i al Marc Cornet abans de la sortida. Primer toca la recollida de dorsal al pavelló esportiu, bossa del corredor molt correcte amb samarreta de la casa HG inclosa. Tot a punt per començar i al final només em trobo al Juli, que xerrem abans de la sortida! Surto molt enrere per què la meva idea és anar de menys a més. Començar suau i apretar a la darrera pujada i baixar provant en tot moment el genoll. Així que els primers 1300 metres de cursa són per estirar el grup, i potser m’ho prenc amb tanta calma i vaig tant enrere que acabo trobant-me taps a la primera pujada per corriol. 


Camí tancat, on la major part només pots pujar en fila india. Cada cop que puc avanço a algun corredor,  però és dificil i tampoc vull molestar ni posar en risc a ningú. En total els primers 4 quilòmetres els faig en més de 45 minuts i és quan sortim del bosc i comença la cresta per la Serra Cavallera que començo a pujar ritme i a avançar més corredors. El Juli el tinc molt per davant per què s’ha estalviat algun tap i el caço gairebé arribant a la Pedra dels Tres Bisbats. Per tota la carena anem fent cimets com Roquesblanques, Puig del Pla de les Pasteres i la Pedra dels Tres Bisbats. En alguns trams es fa difícil còrrer però intento anar el més ràpid possible. Per sort no fa Sol, ben al contrari, està tapat, plovisqueja i fa un vent que fa que tinguem una sensació de fresca ben bona!


Foto: Oriol Batista

 

Un cop acabem la primera pujada toca una baixada continuada de gairebé tres quilòmetres fins a la Collada Verda i allà trobarem el primer avituallament. Ara si que vaig amb el Juli que corre que se les pela i baixem plegats fent uns riures i fent una mica de tertúlia radiofònica. Ets un crack! A l’avituallament carrego líquid i menjo una mica i el Juli surt un minut abans que jo.

Foto: Mountain Raw Fotografia

Comença la segona i darrera pujada. Poc més de dos quilòmetres i 300 metres de desnivell positiu per arribar a Pèl-De-Ca. Surt el Sol i ara la calor augmenta una mica, però no és extenuant. A mitja pujada ens trobem un ramat de vaques que baixaven amb vedellets. Intentem no molestar-les no sigui que es posin nervioses i tinguem un susto. A mitja pujada torno a caçar al Juli i tirem fins a dalt plegats! Un cop a dalt em diu que tiri, que ens trobarem a Camprodon.

Ara només queden uns 11 quilòmetres i uns 1100 metres de desnivell negatiu. Les cames van bé, tenen energia i només pateixo pel genoll. Així que tiro avall. Quan porto uns dos quilòmetres de baixada em dono compte que les cames els hi falten rodatge i quilòmetres. Tinc energia però els quadriceps no estan per moltes històries rares. Així que baixo sol, perdent de vista a un corredor i una corredora que tenia a uns 70 metres de mi. A un quilòmetre abans del segon avituallament m’avança un corredor que anava una miqueta més fresc!

A l’avituallament del quilòmetre 20 abans d’arribar a La Roca carrego d’isotònic i menjo només sindria. Tiro avall ràpid, creuant primer aquest petit poble molt bonic i amb ganes de visitar aviat! Corriol i alguna escala i ràpidament estic gairebé a Llanars. Ara només ens queden uns tres quilòmetres més planers, vorejant el Ter i per camins on et venen moltes ganes de passejar. Faig tot el tram sol, de lluny veig corredors. Pujo el ritme i faig aquests darrers quilòmetres força ràpids. Entrant a Camprodon avanço a dues corredores i a un corredor més. Ara ja només queda creuar el pàrquing d’autocaravanes amb molta gent animant i en pocs metres l’arribada. Creuo la linia en 3h17’54”. Allà em trobo amb l’Oriol Batista, gran fotògraf de curses de muntanya, i només tres minuts més tard el Juli. Estic per la zona d’arribada per veure si em trobo al Marc Cornet. Coincidim en l’espai/temps però no ens acabem trobant, una llàstima!

Foto: Dani Cirac

 

Al final les sensacions han sigut bones i el genoll no s’ha queixat en cursa. Només una mica de carregamenta hores després. He vist que em falten quilòmetres i ara tinc cinc setmanes per acabar de preparar el millor possible l’Ultra del Catllaràs, també organitzada per Klassmark.

Acabaré per agrair la gran feina de Klassmark, amb una altra cursa més de gran qualitat, per passar-s’ho bé i gaudir de grans recorreguts amb la duresa justa. Molts serveis com fotografies gratuïtes en diferents punts del recorregut. Enorme feina dels voluntaris que van posar les coses fàcils en tot moment! Gràcies al Juli per compartir bons moments i fer que la cursa fos encara més divertida! I evidentment gràcies a la Llúcia, per la paciència d’esperar, sembla fàcil, però no ho és! 

Move de SUUNTO

Resultats

– Video Oficial

Enviat per: xalujas | 10/06/2017

TEST JAQUETA SALOMON BONATTI PRO WP

Us presento una altra de les novetats de Salomon per aquesta temporada primavera/estiu 2017. La jaqueta Salomon Bonatti Pro WP. La WP són les sigles de waterproof, és a dir, impermeable. És una jaqueta amb caputxa tècnica, lleugera amb només 210 grams de pes en la talla L, paravents i evidentment impermeble fins a 20.000 litres d’aigua en columna o durant una nevada molt intensa.


Està disenyada amb un teixit microporós de Pertex Shield + que la fa impermeable i transpirable a la vegada. El sistema d’ajustament MotionFit fa que la jaqueta s’adapti als nostres moviments i al ser tan lleugera sembla que no la portis posada. Aquesta nova versió està pensada per a que te la puguis posar per damunt de qualsevol motxilla Salomon S-Lab. D’aquesta manera la motxilla i el seu contingut es mantindran secs. Un cop deixa de ploure es pot guardar a la seva propia butxaca del pit i ocupa el mínim espai per guardar-la a dins de la motxilla. Evidentment totes les cremalleres estan termosegellades i són totalement impermeables i no reboten evitant així fregaments a la barbeta.

Aquesta nova jaqueta de Salomon l’he provada diferents dies, tant amb pluja com amb vent o ambdós elements. Puc assegurar que no m’ha entrat aigua al cos i l’he mantingut completament sec. Si fa vent, al tenir el cos sec i al ser paravent no he notat l’acció del vent, evitant la pèrdua de calor. He pogut còrrer a bon ritme sense cap mena de molèstia, les mànigues s’adaptaven perfectament. Al moment de caminar en pujades que és quan pots perdre temperatura, la jaqueta ha evaquat molt bé la suor, mantenint l’escalfor del cos. L’únic però que té és que la caputxa no s’adapta a la perfecció i quan plou molt em tapa una mica la visió. Ho he solucionat portant una gorra a sota, i així la visera evita que la caputxa em vagi a parar a l’alçada dels ulls. Si camines ràpid aquest problema no l’he tingut, només quan corregut més ràpid. 

Miquel Àngel Lopez a la Bastions 2017

Foto: Miquel Àngel Lopez

La jaqueta té una butxaca al pit que pots utilitzar per guardar algun gel o les claus. La jaqueta és reflectant pels seus 360 graus per ser vist per qualsevol banda a la nit. 

Aquesta Salomon Bonatti Pro WaterProof està pensada tant si feu senderisme durant tot l’any i la voleu portar a sobre per si es gira mal temps de sobte o si feu carreres de muntanya de totes les distàncies i us obliguen a portar una jaqueta impermeable i a més lleugera. La trobareu disponible en tres colors diferents. 

Enviat per: xalujas | 20/05/2017

TEST: Suunto Spartan Sport

Per tots aquells que entreneu a la muntanya o per qualsevol terreny i us agrada registrar els vostres entrenaments, guardar el track, tenir dades corporals, informació de ritmes, voleu seguretat i a més us agrada el disseny i la funcionalitat, avui us presento una eina que us anirà perfecte. Us parlaré del nou rellotge GPS de Suunto Spartan Sport. 

Té un disseny molt elegant i prim fet amb un bisel d’alumini i una pantalla tàctil de vidre mineral, amb un pes de només 70 grams, amb tres botons i un corretja que s’adapta perfectament a tots els canells. Com a informació interessant i necessaria de saber diré que la bateria dura unes deu hores amb el GPS en màxima resolució. La podreu allargar més hores amb menys resolució que podreu configurar de forma molt senzilla. La pantalla tàctil és de color i podreu controlar tots els menús i totes les pantalles que configureu prèviament. A més és submergible fins a 100 metres.

Podreu modificar els paràmetres del rellotge com les vostres dades corporals, la configuració i aparença del rellotge, les pantalles per cada esport que feu, entre moltes altres configuracions. Teniu un llistat de fins 80 esports i activitats diverses al menú de configuració de Movescount.com, i cada esports ve amb unes pantalles bàsiques que si no us agraden podreu triar vosaltres les dades que volgueu veure. Des de la mateixa web, i aviat també des de l’aplicació MOVESCOUNT per a telèfons mòbils, podreu configurar que voleu analitzar mentre correu. Podreu veure fins a 7 paràmetres diferents en una sola pantalla, fins a tres columnes amb informació de cada interval o serie, gràfics de freqüencia cardiaca o altitud, el track que hagueu decidit seguir o el track que porteu fet per si us perdeu i haguessiu de tornar enrere pel mateix camí.



La pantalla plana de color ens facilita la navegació entre menús i ens ajuda a veure els diferents paràmetres només passant el dit per sobre. Només quan la pantalla és molt molla de suor perd part de sensibilitat tot i que a través dels botons podreu fer les mateixes funcions. Els tres botons plans funcionen de forma suau i són molt còmodes per marcar els intervals mentre estàs corrents.

La navegació és molt exacta i en pocs segons et localitza tant amb sistema GPS com GLONASS. L’altitud que ens dona va per GPS, així que no es tant exacte com els seus germans grans, el Suunto Spartan Ultra i el Suunto Ambit 3 Peak que utilitzen a més de la posició GPS la pressió baromètrica. Podreu configurar fins a 20 punts d’interés en un mapa com fonts, cims o qualsevol lloc que volgueu anar i podreu carregar-vos tracks de forma senzilla a través de Movescount i després podreu seguir la ruta i anireu segurs sobre el traçat i sobre el gràfic d’alçada. 

Jo l’he provat per còrrer i caminar per alta i baixa muntanya, al gimnàs i a la piscina. En tots els casos ha sigut fiable i no m’ha fallat mai i ha sigut molt fàcil de manipular mentre estàs entrenant. Només en muntanya, quan he comparat amb el Suunto Ambit 3 Peak m’ha marcat menys desnivell positiu acumulat.

Un cop finalitzada l’activitat us connecteu via bluetooh al vostre dispositiu Android o IOS i us la podreu descarregar a través de l’aplicació. També el podreu tenir conectat sempre amb el vostre telèfon i rebre totes les alertes al rellotge, tant si feu una activitat com si no. Les veureu a la pantalla i les notareu per què el reollotge us vibrarà. També us marcarà les passes que feu al llarg del dia i les calories que cremeu gràcies al seu acceleròmetre. I per acabar us diré que podreu crear-vos el vostre pla d’entrenament a través de Movescount i en el vostre Suunto Spartan Sport veureu que us toca fer cada dia.

Si correu o practiqueu qualsevol activitat a l’aire lliure en la qual no necessiteu el rellotge més de 16 hores seguides, el Suunto Spartan Sport és el vostre dispositiu. Si feu activitats d’ultra resistència i us agrada l’exactitut màxima a la muntanya teniu opcions com he dit anteriorment, el Suunto Spartan Ultra o l’Ambit 3 Peak. 

Older Posts »

Categories