Enviat per: xalujas | 27/09/2017

 ULTRA PIRINEU 2017 (23/09/2017)

Han passat més de 48 hores des de que vaig creuar la linia d’arribada a Bagà. Fa més de 48 hores que vaig finalitzar un repte personal, una il·lusió i una gran aventura que m’han suposat molts mesos d’entrenaments, molts sacrificis i molta diversió. Molts mesos de treball i en gairebé 25 hores he pogut completar aquesta cursa que va més enllà. L’Ultra Pirineu no és la cursa de muntanya més complicada tècnicament, però és especial per les vistes, pels seus camins, per l’ambient, pel número de corredors que mou, per la tranquilitat de saber que estàs en bones mans i per mil detalls que potser ara interessen menys. Evidentment té coses a millorar, una cursa d’aquesta dimensió té petits defectes que es poden corregir i que més endavant en parlaré.


Han passat més de 48 hores i les emocions han anat canviant. D’acabar molt cansat, amb molta son, amb molt mal de peus, desitjant creuar una linia de meta que no arribava mai, de pensar que trigaria molt en tornar-la a fer, de pensar més amb els mals moments, cada hora que va passant em ve al cap els bons moments, tot el que he disfrutat, em ve al cap mil detalls que em van agradar i m’emocionen, els bons moments que vaig compartir al costat de l’amic Guillem Marchal. I cada vegada més penso que tard o d’hora la tornaré a fer, per tornar a disfrutar i millorar coses que vam fer malament.
Resumir i explicar tota l’ultra, explicar gairebé 25 hores és una feina dura, així que sense ser molt pesat explicaré tot allò que mentre escric em vagi passant pel cap i que vagi recordant. D’aquesta forma aniré revivint l’UltraPirineu i d’aquí un temps quan ho torni a llegir podré tornar-ho a reviure.


Arribo a les 6:30 a la plaça de la Porxada de Bagà amb el Guillem, la meva parella d’aventura de la cursa. Hem decidit que com que tenim un ritme similar correrem plegats i així ens podrem ajudar mutuament i arribar tots dos a Bagà. Saludem a amics que també participen i amics que estan de públic darrera les tanques. Minuts per repassar mentalment tot i intentar que l’anaconda que tinc a dins estigui calmada. Depa anima i quan falten 25 segons per la sortida és talla l’electricitat i deixa de sonar l’Últim dels Mohicans. La gent fa el compte enrere i sortim puntuals a les 7 del matí. Comença una gran aventura que ens portarà a donar una volta a tot el Cadí Moixeró. Ambientàs de luxe a Bagà, amb els carrers plens de milers de persones animant, pell d’au i llagrimeta als ulls.

Els primers quilòmetres són per escalfar les cames i els taps en els primers corriols ajuden a pujar a un ritme tranquil. Els primers 14 quilòmetres ens portaran a Niu de l’Àliga, dalt de la Tossa d’Alp a 2500 metres d’alçada. Salvarem gairebé els primers 2000 metres positius en aquest tram. Arribem a dalt en gairebé 3 hores, i la calor de la gent cridant i animant ens fa passar la fresca que fa. Tot i això he de reconèixer que fa dos anys feia més fred que enguany. Parem el mínim per recarregar bidons i menjar poca cosa i anar avall. 14 quilòmetres fins al tercer avituallament al Serrat de les Esposes.

En aquest tram, just quan feia poc que baixàvem ens vam trobar un cèrvol a pocs metres de nosaltres, baixant per una tartera vertical, on en pocs segons va desaparèixer salvant el desnivell. Veure amb l’agilitat amb la que baixava em va fer recordar al Kilian, mare meva com baixava! Aquest tram cresteges el Moixeró, les Penyes altes i és un tram on hi ha corriol tècnic, pujades trenca-cames i baixades llargues. En una d’aquestes baixades per pista forestal un dels meus pals es va enganxar amb el pal del Guillem i em va fer la tisora a la tíbia dreta. No vaig caure per poc, però el cop i pressió que va rebre l’os em va obligar a parar un moment fins que el dolor intens va anar desapareixent amb el pas dels minuts.

Parada necessaria al Serrat de les Esposes, càrrega de líquid i sòlid. Fins a Bellver tenim una hora i mitja així que toca omplir els diposits de glucògen per encarar una bona pujada inicial i una llarga baixada. Hi ha centenars de persones en tot aquest tram animant, el fàcil accés ajuda a que els familiars es puguin apropar. Un cop al corriol que ens portaria a Cortals en poca estona, ens desviem a la dreta i baixem a Bellver. És un moment dur, per què tornarem a estar en aquest tram després de fer gairebé 20 quilòmetres extres. La baixada té un tram lent, amb troncs caiguts i pedres plenes de fang i que rellisquen molt, després ja tenim camins ramaders fins al pabelló de Bellver. Allà em trobaré amb el meu sogre i la Llúcia, que m’esperen. Recarrega de les bateries emocionals!

img_5527

Foto: Siscu Olmos

Foto: Siscu Olmos

Foto: Siscu Olmos

Trenta minuts de parada per menjar i explicar-li a la Llúcia com està anant tot. Així ella fa el parte a la familia i amics! Agafo el material obligatori i m’acomiado de la familia. Ara toca una de les parts més pesades, la pujada fins a Cortals. Ens ho prenem amb calma però sempre sense parar, al nostre ritme còmode.

A mitja pujada tenim un moment de crisi, suposo que el fet de la digestió fa que entri més son del normal i les cames no tiren gaire. La baixadeta fins a cortals ens ajuda a despertar de la letargia. Les cames rebifen una mica i arribem a punt per carregar bidons, menjar brownie de xocolata i meló i agafar unes gominoles i arribar bé a Prats d’Aguiló.

Primer pujada al Coll de Pendís i després pujada per la Serra de la Moixà fins gairebé el Coll de Tancalaporta. Des d’aquí baixada amb alguna rampa dura fins al refugi. Tot aquest tram el fem sense parar i de tant en tant tinc algun moment més fresc i tiro una mica més fent la goma al Guillem i així l’obligo a despertar-se del tot. Abans del refugi uns problemes intestinals m’obliguen a parar 5 minuts ben bons. Arribem al refugi una mica abans de les 7 de la tarda i anem 1 hora per davant del temps previst. Parada de 10 minuts per menjar i abrigar-nos una mica i sortim direcció Gòsol. De moment anem bé de cames així que això també ens manté animats i amb moltes ganes de continuar.

Primer ens toca el mur de Gosolans, dos quilòmetres per salvar 450 metres de desnivell positiu amb molta pedra i per alguna zona més tècnica. Arribem al pas eels Gosolans en uns 40 minuts i ens indica que anem molt bé. Mentre fem la part més planera del Cadí abans no comença la baixada és quan la foscor cada cop guanya més terreny i aviat ens obligarà a encendre els frontals. Tota la baixada la fem amb precaució de no excedir-nos en el ritme i arribar el més frescos possibles a Gòsol. Ens anem intercalant amb el Guillem per obrir camí i així no es cansa sempre el mateix d’anar buscant les cintes i estaques reflectants.

Foto: Siscu Olmos

Foto: Siscu Olmos

Al voltant de les 21:30 del vespre arribem a Gòsol amb les cames més senceres del que ens pensàvem. Aquí per fi esborro totes les pors de dos anys enrere, on vaig haver de plegar. Amb les sensacions que tinc ara sé que si no em passa res greu acabaré l’Ultra Pirineu. Aixó em dona molta confiança. A Gòsol em trobo als meus sogres i a la Llúcia que em torna a fer una altra assistència molt bona. Em porta truita de patata i coca de xocolata de Castellar de N’Hug. Carrego bé i quan estic llest per marxar el Guillem ha hagut d’anar al lababo. Després ens despistem una mica i triguem molt en marxar. Al final han sigut 55 minuts a Gòsol, un error greu que més endavant ens passarà factura. Un cop abrigats amb la samarreta tèrmica i la jaqueta m’acomiado de la familia i encarem els darrers 36 quilòmetres.

Foto: Siscu Olmos

El primer tram el fem caminant i allà on podem trotem una mica amb més pena que gloria. Les cames s’han quedat fredes i la temperatura noctura no ajuda a escalfar-les. Noto com soc molt més patós a l’hora de còrrer i les baixades costen molt més. La pujada a Lluís Estasen es presenta com un mur infranquejable. Ens costa molt arribar-hi i algun pal inficador que indica 500 metres no ajuda gens, per què són els 500 metres més llargs de les nostres vides! Per fi arribem al refugi i sobretot bec caldo calent i cocacola. Menjo poca cosa per què ara tenim un tram llarg de baixada i no vull forçar l’estòmac. El Guillem arriba molt justet i parem algun minut de més per a que es recuperi.
Deixem enrere el refugi i ara llarga baixada, tècnica i complicada pel fang i la foscor! Tres quilòmetres i mig amb arrels i roques que si no fos per que estem al quilòmetre 85 i son gairebé la una de la matinada estaria molt bé. Ara és una putada! No poc baixar amb ritme, cada cop baixa més la temperatura i les cames això ho noten. Els quadriceps cada cop responen pitjor i la meva trepitjada ja no la domino com jo vull. Que significa? Doncs que cada vegada em fa més mal la planta dels peus, els turmells, els genolls i sobretot els quadriceps. Tot i això durant la baixada escoltem música i un speaker. No sabem ben bé d’on arriba, però com més ens apropem al refugi del Gresolet, amb més força ressona al mig del bosc! Arribem al refugi en mig d’una autèntics festa que ens puja la moral, fins que de cop i volta se’n va la llum i ens quedem a les fosques i sense música. Mengem el que ens comença a demanar el cos, que no es gaire cosa, cada cop l’estomac li costa més menjar. Fins aquí he pogut menjar bé als avituallaments i fora d’ells els turrons de Vicens Sport m’han ajudat a donar-me un plus fins al següent avituallament. Ara ja costa portar menjar a la boca, la coca cola entra bé i alguna xuxe. Sortim en pujada i ara ens esperen 10 quilòmetres molt llargs fins a Vents del Cadí.

La primera part en pujada és un infern per què ens costa avançar. Les cames són de cartró-pedra i no responen. En pujada els quadriceps fan mal. Un cop al Coll de la Bena, la llarga baixa fins a Vents es fa com he dit llaaaaarga! Costa molt còrrer, molt malt de peus, turmells i sobretot de quadriceps. En pista forestal fem l’esforç de trotar però amb més pena que glòria. En corriol ens és gairebé impossible per què els peus no estan per gaires tonteries.

A les 3:20 de la matinada truco a la Llúcia per dir-li que estem a menys de 2/3 quilòmetres de Vents del Cadí i l’aviso que anem lents i que ni de conya arribarem abans de les 7, pot dormir una bona estona més! Li calculo que de 7 a 7:30 arribarem! Tot i lo malament que anem encaa avancem a dos corredors mès que van més tocats que nosaltres. A l’avituallament el Guillem ha quedat amb l’Ivan i el Dani que faran els últims 14 quilòmetres amb nosaltres. Això ja són ganes!! I bé que ens va anar per no adormir-nos! Gràcies nois per donar-nos un cop de mà!

Mengem poca cosa i bebem cocacola sobretot. Quan el Guillem recupera sensacions sortim direcció el refugi de Sant Jordi pels Empedrats. Vaig tocat però veig que encara puc pujar, el que no puc es baixar en condicions ni còrrer en pla. Agafo la capdavantera i em poso a tirar del grup i enfilem les gorges plenes d’aigua que em de creuar per les pedres tot evitant de relliscar i caure a l’aigua. Arribem a les 5:15 de la matinada al refugi i allà última parada abans no arribarem a Bagà! Primer baixada pedregosa que els nostres peus maleeixen, i després una mica de pista abans no encarem la darrera pujada gins al Coll d’Escriu. Aquest tram de baixada recordo anar el primer del nostre grupet i posteriorment se’ns uneixen alguns corredors més. Recordo mossegar-me la llengua quan es va passar deu llargs minuts parlant de curses, quilòmetres i punts per fer ultres! Amb l’empatx que tenia de quilòmetres era com si acabes de sortir d’un buffet lliure amb mal de panxa i algú en parla de trinxat de Cerdanya, cigrons a la Riojana o callos! Em venien com ganes de vomitar d’escoltar les paraules quilòmetres, Ultra trail del Monblanc, Peña Golosa i així durant estoneta!

Per fi ens avança i el perdem de vista. Pugem al Coll d’Escriu com podem, tot i que el pitjor és la llaaaaarga baixada fins a Grèixer per pista forestal i després asfalt fins molt a prop de Bagà. Ens van avançant corredors mentre nosaltres anem caminant. No podem pujar el ritme, la baixada ens tortura les cames. Una baixada que he fet unes quantes vegades i he pogut fer de forma ràpida. Un cop arribem a l’asfalt la monotonia d’apodera de mi i mentre comença a clarejar la son es va apoderant de mi. Vaig caminant i vaig perdent l’oremus i en moments vaig de costat. L’Ivan em sembla que era em va parlant per a que no m’adormi. En el tram entre la carretera de Pal i el Camping i emllaçar amb la carretera de Gisclareny hi ha un tram de corriol i aquí ens avança el Marc Cortés, m’alegro molt de veure que anava prou fresc com per còrrer i que acabarà per primera vegada també l’UltraPirineu. Ara si que ja ens queda poc i en 10 minuts haurem arribat i haurem deixat d’arrastrar-nos aquests darrers quilòmetres.

Entrem a dins del Poble i quan acaben les escales de baixada i entrem a la moqueta verda trotem fent força pena. Veig a la Llúcia que em dona una estelada i entrem plegats els Guillem i jo, ens fonem en una forta abraçada j ens felicitem pel que hem fet, pel que personalment hem aconseguit. No som herois de cap mena, però hem complert el nostre objectiu d’acabar-la entre 24 i 25 hores. En aquest moment que hauria d’estar eufòric, no ho estic suposo que a causa del cansament i a causa de saber que hem comés alguns errors d’infantils i que podriem haver baixat de les 24 hores per que anàvem prou bé!

Foto: Siscu Olmos

Foto: Siscu Olmos

Amb les hores estic més content del que he fet, una alegria que he pogut compartit amb tota la meva familia!
Abans dels agraïments vull només dir que un punt per millorar l’Ultra Pirineu seria que hi hagués una mica més de varietat als avituallaments, sobretot als últims. Va deixar d’haver meló, en alguns hi havia pa de motllo amb Nocilla i no brownie com en gairebé tota la resta. Al final unes galetes Maria amb xocolata o codony o similar no hagués anat mamemt, com a mínim per variar una mica i no acabar aburrint sempre el mateix. Un segon tema a millorar seria aclarir el material que és obligatori o no. Per xarxes socials deien una cosa, en el control de material un altre i el dia de la cursa una altra. Per la resta els he de felicitar per què la senyalització va estar impecable en tots els trams, cap cua per recollir el dorsal, ràpid accés a la plaça de la Porxada i gran servei de cronometratge en directe.

Amb els meus pares i la Llúcia

Foto: Siscu Olmos

Acabaré amb uns agraïments. Començaré pel Guillem Marchal per voler compartir amb mi una aventura tan gran, és un crack i millorarem per tornar! Vull agraïr a tots els voluntaris que fan això possible, tots ajudant i sempre disposats a tot! Vull agraïr a tota la gent de Rac 1 que s’han interessat per saber com m’anava. Als meus amics que per totes les formes possibles m’han fet arribar força i ànims durant la cursa! La meva familia ha sigut i és imprescindible en tota aquesta bogeria, en especial a la Llúcia, que m’ha assistit de forma impecable i que m’ha carregat de piles cada vegada que l’he vist! Estic tan orgullós d’ella… moltes gràcies bixu, aquesta bogeria te la vull dedicar, per la paciència que tens i per estimar-me tant!
El darrer agraïment va per la gent que m’ha ajudat d’una forma o una altre. La gent de Vicens Sport m’ha suministrat uns turrons excel·lents i que m’han donat energia durant tantes hores. La gent de Salomon Spain m’ha ajudat amb el subministament de roba, material i sabatilles de la millor qualitat possible. L’Ultra Pirineu ha servit com a banc de proves i properament donaré l’opinió del material provat.
Si quan vaig creuar la linia d’arribada pensava que possiblement no faria més l’Ultra Pirineu, que n’havia tingut prou, amb el pas de les hores sé que tornaré a fer-la, no sé encara quan. M’agraden més fer curses més curtes, però reconec que l’Ultra Pirineu té un no sé què que t’atrapa!

· Material utilitzat: Samarreta Salomon SLAB SENSE TEE M, pantalons SLAB SHORT 9M, motxilla SLAB SENSE ULTRA 8 SET, sabatilles SLAB SENSE ULTRA, jaqueta BONATTI PRO WP JKT M, gorro AVTIVE BEANIE, samarretA tèrmica SALOMON MOTION HZ LS TEE M.

· Move de Suunto, fins que va morir la bateria: http://www.movescount.com/es/moves/move178331366


Responses

  1. Hola!! Felicitats!!! primer de tot.

    Molt bon post…porta molts records.

    Lo bo dels errors és que s’apren per les properes vegades…i si es sol·lucionen els errors tens molt números de millorar les sensacions durant la cursa. A part, es molt possible que també milloris el temps.

    A veure si el próxim any ens veiem a la UP2018

  2. […] any volia fer la L, com l’any passat, però no m’havia recuperat de l’esforç de l’Ultra Pirineu de feia només 3 setmanes, així que al final vaig decidir participar a la M. Va ser una decisió […]


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: